Novetats d’hivern a Tria Llibres

Eren les vuit del vespre i Enric Casasses encara no havia arribat. El bar de la seu històrica del Teatre Lliure, a Gràcia, era ple de gom a gom. N’hi havia que estaven a punt d’entrar al teatre i n’hi havia, com nosaltres, que esperàvem que al cap d’un quart comencés la presentació de les tres novetats d’hivern de Tria Llibres.

Cambrers valencians joves i atents, Flotats fent saltirons com una nena amb faldilles noves, un auditori amb ganes d’escoltar els nous autors de Tria i una paradeta amb llibres nous i antics de l’editorial.

Dels antics, no heu de deixar de llegir, per exemple, Hawaii meteor, de Jair Domínguez, una mena de road movie a la Tarantino que t’acaba fent somiar en el cap d’un monarca (molt llunyà, molt poc d’aquí) fent bots per una carretera com si fos un meló. 

Les novetats: dues aportacions més a la col·lecció de Tria de Poesia i una a Tria de Narrativa.

En poesia, trobareu Interstici, de Lluís Massanet, i A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou, d’un tal Enric Castanyes (que no és altre que l’Enric Casasses que s’estava fent esperar a la presentació).

En narrativa, Quinze dies de tardor, una llaminera novel·la semipolicíaca, pseudonegra, “gairebé grisa”, tal com va dir l’autora, Montse Pou.

Pou diu que està farta dels detectius borratxos a la barra del bar i crea uns personatges molt més realistes. I emmarca l’acció a Arenys, perquè diu que també en té prou que tot hagi de passar a Barcelona. 

M’han estafat

A primària, les úniques classes que m’agradaven de debò eren les de català.

De petita jugava a fer de professora. Tots els meus peluixos tenien un dossier i mon pare em va pintar un tros de paret de l’habitació amb pintura de pissarra per poder fer classe en condicions.

Vaig fer el batxillerat humanístic perquè era el que s’acostava més al que volia aprendre.

Les tres primeres carreres a la llista que et feien omplir quan superaves el batxillerat eren filologia catalana, filologia catalana i filologia catalana. A Girona, a Barcelona i a algun altre lloc. (Tots els professors de l’institut –excepte el de català i la de castellà– em van dir que era una absurditat demanar una carrera amb una nota de tall de 5 quan tenia molts més punts. Per sort, no els vaig fer ni cas.)

Els meus pares, que sempre van creure en l’opció que havia triat, em van pagar un postgrau d’assessorament lingüístic.

De seguida que vaig ser llicenciada vaig començar a fer de correctora i de professora.

M’he mogut pel territori per coneixe’l i per treballar-hi.

He après a fer bé la meva feina i he aconseguit que m’agradi treballar.

 

I ara, que encara no tinc trenta anys, m’he quedat sense feina perquè alguns estan fent veure que la crisi econòmica obliga a retallar quan en realitat tot és una qüestió política que ens té castigats de cara a la paret amb una Constitució a cada mà. Els està anant molt bé, la seva crisi econòmica. I fins que no solucionem la nostra crisi política (la famosa “transició nacional”) molts lingüistes d’aquest país no tornarem a treballar del que som. 

Més enllà de l’amor pel país i tots aquests romanticismes, tinc pressa perquè no em deixen treballar. El que hàgim de fer fem-ho com més ràpid millor.

Declaració d’amor

A mi les macedònies em pertorben. Les trobo vulgars, poc refinades. Ara una textura, ara una altra. I del poti-poti de gustos ja ni en parlem. Com és que ningú no s’ha adonat que l’àcid del kiwi excita les papil·les gustatives i que el dolç insípid de la pera les estaborneix d’avorriment? I el líquid que queda al fons del bol havent aconseguit ingerir la fruita esquarterada és un autèntic despropòsit.

Si puc triar entre una macedònia i un gelat, demano la bola de xocolata artificial.

L’Onze de Setembre vam descobrir que l’independentisme d’avui és una perfecta macedònia. Gent de dretes i d’esquerres, catalanoparlants i no catalanoparlants, famílies Marieges i famílies Sánchez.

Tot aquest batibull d’orígens i tendències es pot simplificar. Hi ha dos grans grups: els indepes (de tota la vida) i els neoindepes. Els primers criden: “In-inde-independència” (amb la separació sil·làbica normativa, és a dir, tradicional). Els altres, “I-inde-independència ja” (amb una separació de sons estranyíssima).

Abans el motiu principal dels indepes era una boira poc definida, com una mena d’enamorament. Quan et preguntaven per què no volies ser espanyola contestaves –amb la por que et diguessin que allò no era un argument vàlid– que no és que no ho volguessis, sinó que no ho eres. Perquè sí, perquè no. És evident que d’aquella manera no hauríem arribat enlloc, mai tot el país no s’hauria enamorat de cop.

Però ara tenim la sort que estem en una crisi econòmica de cal Déu. Els catalans s’han adonat que sense Espanya podrien començar a sortir-se’n i que amb Espanya no hi ha calés ni per fer cursos per als aturats, ni per ampliar un dels museus més importants d’Europa, ni per a res. La macedònia s’ha despertat i s’ha fet indepe.

Doncs benvinguda sia la macedònia. Ara és el moment d’acostumar les papil·les i el paladar al poti-poti de gustos i textures. Tal com diu la Rojals a VilaWeb, si no som capaços de posar-nos d’acord i anar a l’una, farem el ridícul davant del món.

Avui no hi ha gelat. Si s’ha de menjar macedònia se’n menja. Perquè un àpat sense postres no és un àpat, és simplement una broma de molt mal gust.

La Judith (amb hac)

Va començar a fer de monitora de pati a l’Edumar potser cap a inicis dels noranta, quan jo devia tenir uns deu anys.

Al principi, el que em va impactar més d’ella va ser la veu, que li sortia directament de l’estómac i a les cordes vocals li agafava una vibració inconfusible, com si sempre tingués un caramel de mel i llimona a la boca.

Quan m’hi vaig acostar una mica més em vaig adonar que sempre feia una olor diferent i que m’agradava perquè em feia pensar en l’Orient. Aquella barreja perfecta d’espècies i d’encens em transportava a llocs dels quals jo no coneixia ni el nom.

La L i jo, que llavors sempre jugàvem juntes, ens hi vam acostar encara més. I vam tenir les primeres converses importants amb ella. No ens ensenyava l’estructura de les cèl·lules ni les normes ortogràfiques del català. Ens ensenyava com afrontar la vida, com viure en societat i com viure més bé els primers enamoraments. És a dir, les coses que recordes quan acabes la primària.

Durant uns mesos se’n va anar. Se’n va anar al Nepal amb la Vicki Sherpa perquè volia col·laborar en un dels projectes educatius que hi tenia. Quan va tornar va muntar una presentació per explicar el seu viatge a tots els nens de l’Edumar.

El dia que la L i jo acabàvem la primària ens va regalar una pedra i una carta. El comiat va ser intens.

I ahir, l’A i jo érem a la terrassa del Castells fent una canya i va aparèixer ella, la Judith. Anava pel carrer venent unes manualitats. Ens vam reconèixer de seguida. Ara la Judith es dedica a aconseguir diners i menjar per a la gent que viu al carrer. En aquest blog podeu veure el que fa.

Quan ja anava cap al metro de Catalunya vaig veure el Ferran Adrià menjant-se un gelat de bola tot passejant per la Rambla.

This is Barcelona, my friend.

La Paqui

Uns quants nens del Baix Llobregat vam fer la primària a l’Edumar, una escola de Castelldefels. Érem de Sant Climent, de Viladecans, de Gavà, del Prat i alguns –curiosament, pocs– de Castelldefels.

L’escola es diu Edumar perquè ens educaven i ens ensenyaven coses a la vora de la mar. El pati i la platja només estaven separats per un mur esquifit com un esguitet. Recordo que un dia que jugàvem al pati la meva tieta M va aparèixer a l’altra banda del mur. I no se li va ocórrer res més que saltar-lo per venir a jugar amb nosaltres. Aquell dia, la M va revolucionar l’escola. Els professors encara la deuen recordar.

Dos autocars feien ruta per la comarca per dur-nos a l’Edumar, i per agafar-lo ens havíem de llevar ben d’hora, ben d’hora. Els del Prat eren majoria i anaven amb l’autocar A, i els altres, amb l’autocar B. Els de l’autocar A tenien enveja de la nostra diversitat. Era així.

La monitora del nostre autocar es deia Paqui. Era de Viladecans (-cans l’heu de pronunciar amb a nasal i ben llarga), tenia una piga amb tres pèls i parlava castellà.

A la pobra, la trèiem de polleguera amb tota mena d’enginys. Ens movíem com cuquets per sota dels seients, li parlàvem amb l’idioma de la p, fèiem cants budistes quan ens venia a renyar, la cridàvem perquè vingués i després fèiem veure que no la coneixíem de res i ens menjàvem la tauleta de plàstic del seient del davant.

La brometa que vam allargar més va ser una invenció que l’AD i jo vam fer. La vam rebatejar com a Paquizero, un neologisme format amb els noms Paqui i Megazero (el dolent del Club Super3).

La Paqui, a més a més, havia de fer mans i mànigues per arribar a entendre el nostre castellà de pa sucat amb oli.

L’AD no sabia pronunciar la famosa zeta espanyola (pes asul), jo la posava allà on em semblava que feia més bonic (pes azul), la germaneta de l’AR, l’O, deia lete en comptes de llet i l’E li demanava mocadores quan estava constipada (aquesta va ser la primera lliçó de dialectologia de l’espanyol: la Paqui no deia mocador, deia pañuelo o clínex).

Tampoc no vam arribar a entendre mai que en castellà els petons no es facin. “Se dan, C, en castellano los besos se dan. Y lo que se da no se quita”.

Ens l’estimàvem molt, encara que no ho semblés.

Hi ha bolets al cel

Era dimarts, havia dinat a quarts de quatre i havia de fer molta feina. Però la veïna de dalt, com cada dia de quarts de vuit del matí a les dotze de la nit, tenia el televisor engegat a un volum que no et deixa ni pensar quan fan dos més dos. Què fem els exiliats del Baix Llobregat quan Barcelona ens carrega? Tornem a casa.

Al cap d’una hora ja era a la torre de Sant Climent fent feina. Hi havia un silenci absolut que només va trencar l’àvia L quan va arribar de jugar a cartes amb les amiguetes.

Vaig baixar a saludar-la i, com sempre que em veu a casa, el seu rellotge vital es va pensar que era diumenge:

–No, àvia, que avui és dimarts. He vingut a treballar, que aquí em concentro més.

–Ah! És clar, és clar. Treballes? I què estàs fent? 

–Res, preparo classes, que ara estic fent un curs a Sant Boi.

–Ah, això vol dir que demà vas a l’escola? I com hi aniràs?!?

–Bé, és una escola per a adults. Hi aniré en cotxe.

–Oh! Que ja tens el carnet? No ho sabia pas, com que no t’he vist mai conduir –ara fa deu anys que el tinc i l’he portat milers de vegades a la platja.

–Sí, estic molt contenta. Ho haurem de celebrar anant a la platja a fer el vermut!

Amb l’àvia L, cada dia tens un motiu de celebració: acabes d’aprovar la teòrica de conduir, acabes de trobar la primera feina, acabes d’independitzar-te dels pares…

Vaig continuar preparant classes i corregint unes redaccions dels alumnes del bàsic en què havien de descriure la seva habitació. I, corregint, corregint, de cop i volta em trobo amb una frase sorprenent:

“Hi ha bolets al cel”

Caram, quina concepció de la Terra tan curiosa. I per què em parlen del cel, quan havien de parlar de l’habitació?

Perquè fer classes del nivell bàsic és tan divertit i emocionant com treballar amb nens, perquè el que no saben dir ho expressen com poden i perquè fan volar la imaginació.

L’alumne que va escriure “Hi ha bolets al cel” és un poeta que volia dir “Hi ha fongs al sostre”. És com a La vida és bella. Que tens fongs a l’habitació? Els anomenes bolets. Que els tens al sostre? Dius que els tens al teu cel particular.

És així. És fàcil.

El somni català

La Bouchra, el Junior, el Luis, la María, la Mónica, el Ioan, la Rita, l’Alí, l’Edison, la Julia i l’Antonio són del Marroc, de la República Dominicana, d’Espanya, de Romania, d’Itàlia i de Colòmbia.

Un dia van deixar enrere la seva família, casa seva i el seu país i van anar a aquell triangle pròsper del nord-est de la península Ibèrica: Cataluña.

I ara són en un país en una crisi econòmica que els ha deixat a tots onze a l’atur i que ha començat un procés per independitzar-se d’Espanya: ja són a Catalunya.

El dia de la vaga general vam abandonar els llibres de català a l’aula i vam anar a celebrar la crisi amb un cafè amb llet. I l’Antonio, de la Pulla, va fer un brindis, que va voler acabar amb un “Hem de votar el Mas!”

La professora de català algun dia els explicarà que amb el messies no en tenim prou, que nosaltres #hovolemtot.