Va començar a fer de monitora de pati a l’Edumar potser cap a inicis dels noranta, quan jo devia tenir uns deu anys.
Al principi, el que em va impactar més d’ella va ser la veu, que li sortia directament de l’estómac i a les cordes vocals li agafava una vibració inconfusible, com si sempre tingués un caramel de mel i llimona a la boca.
Quan m’hi vaig acostar una mica més em vaig adonar que sempre feia una olor diferent i que m’agradava perquè em feia pensar en l’Orient. Aquella barreja perfecta d’espècies i d’encens em transportava a llocs dels quals jo no coneixia ni el nom.
La L i jo, que llavors sempre jugàvem juntes, ens hi vam acostar encara més. I vam tenir les primeres converses importants amb ella. No ens ensenyava l’estructura de les cèl·lules ni les normes ortogràfiques del català. Ens ensenyava com afrontar la vida, com viure en societat i com viure més bé els primers enamoraments. És a dir, les coses que recordes quan acabes la primària.
Durant uns mesos se’n va anar. Se’n va anar al Nepal amb la Vicki Sherpa perquè volia col·laborar en un dels projectes educatius que hi tenia. Quan va tornar va muntar una presentació per explicar el seu viatge a tots els nens de l’Edumar.
El dia que la L i jo acabàvem la primària ens va regalar una pedra i una carta. El comiat va ser intens.
I ahir, l’A i jo érem a la terrassa del Castells fent una canya i va aparèixer ella, la Judith. Anava pel carrer venent unes manualitats. Ens vam reconèixer de seguida. Ara la Judith es dedica a aconseguir diners i menjar per a la gent que viu al carrer. En aquest blog podeu veure el que fa.
Quan ja anava cap al metro de Catalunya vaig veure el Ferran Adrià menjant-se un gelat de bola tot passejant per la Rambla.
This is Barcelona, my friend.
:)